Al llarg de la nostra vida establim dos tipus de relacions:
- Les que ens venen donades: avis, mares, fills, germanes, mestres, companys de classe, companyes de feina, caps, etc.
- Les que escollim, que són bàsicament dues: amistat i parella. Tot i que ho podríem estendre a algunes relacions professionals com per exemple els socis, els proveïdors, i també en alguns casos els clients.
Les relacions que ens venen donades no vol dir necessàriament que hàgim de tenir-ne cura o mantenir-les. Dependrà de mil circumstàncies i el més important és que fem allò que ens faci sentir bé. No estem obligats a estimar ningú només pel vincle que se suposa que hauríem de tenir. Però en tot cas, aquesta seria una altra reflexió en un altre post.
De les relacions de parella n’he parlat i se’n parla sovint, i segurament també seria interessant fer-ne unes quantes reflexions més en una altra ocasió.
Avui em centraré en les relacions d’amistat. Aquest és un tema que darrerament està sobre la taula en moltes de les consultes que atenc, de persones d’edats molt diverses. Siguin del tipus que siguin, les relacions d’amistat són molt intenses i quan es trenquen generen tristesa, ràbia, decepció i frustració. De vegades fins i tot ens cal elaborar un dol que, a voltes, pot ser tan dur com una ruptura de parella. Cada cop més sovint venen a veure’m persones per aquest tipus de dol, que no sempre és entès i que l’entorn tendeix a minimitzar.
Analitzem doncs el concepte d’amistat. En primer lloc, igual que passa amb les parelles, el que fa que de vegades hi hagi problemes en les relacions d’amistat, és la diferent manera com les entenem. Aquí caldria que cadascú fem una reflexió individual de quina seria la nostra descripció.
N’hi ha una que acostuma a ser bastant comú, allò que es diu que els amics de debò són sempre allà quan els necessites. Però fins i tot en aquesta descripció sorgeixen algunes qüestions. Què vol dir ser sempre allà? Que els pots trucar a qualsevol hora i ho deixen tot per tu? Aleshores els millors amics serien aquells que tenen menys hores ocupades al dia? O aquells que estan disposats a passar les teves necessitats per davant de les seves i, per tant, mai no et diuen que no? Les sensacions que em generen aquestes idees no són gaire estimulants.
I també se m’acudeix un altre dilema. Els amics només els necessitem quan estem malament? O podem voler gaudir dels amics precisament també per compartir els bons moments? Què passa amb aquella gent que segur que et vindran a veure a l’hospital i al cementiri, però no han format part del teu dia a dia ni de les teves alegries? Són amics de debò?
Per tant, el concepte “amics de debò” segurament és quelcom relatiu i subjectiu. Com gairebé tot.
Jo tinc una classificació personal:
Amistats circumstancials, que són aquelles amb qui ens hi uneixen les circumstàncies, per exemple persones que:
- Estem solteres i tenim ganes de sortir a passar-ho bé i a lligar els caps de setmana.
- Tenim fills petits i els portem al mateix parc cada dia.
- Tenim parella i no tenim fills i ens agrada allotjar-nos a hotels on no accepten nens.
- Ens trobem a classe de ioga els divendres a la tarda.
I podríem trobar un munt d’exemples més. Qui no ha tingut alguna d’aquestes amistats amb qui durant una temporada hem teixit una relació que fins i tot hem arribat a pensar que era de complicitat absoluta? Una persona a qui hem estimat i amb qui hem viscut una relació d’alta intensitat emocional, i que de cop, quan han canviat les circumstàncies, s’ha esfumat, o potser nosaltres mateixos ens hem esfumat de les seves vides?
Amistats atemporals, que són aquelles que perduren malgrat les circumstàncies.
És a dir, són aquelles amb les que passi el que passi amb les nostres vides, buscarem un espai a la nostra agenda, per complicada que sigui, per incloure una estona per compartir. Encara que per circumstàncies només pugui ser dos cops l’any.
A partir d’aquí, crec que serà útil introduir el concepte de reciprocitat, i també caldrà definir com l’entenem. Per mi, la reciprocitat en les relacions d’amistat no és que algú dediqui el mateix temps que tu dedicaries a aquella relació, sinó que, sigui quina sigui la nostra agenda, tinguem les mateixes ganes, predisposició i compromís per buscar l’espai per compartir les nostres vides, siguin tristes, alegres, pobres o riques.
Perquè en principi tothom té 24 hores al dia no acumulables, és a dir, que el temps que no utilitzem avui, no el podem guardar per a demà. A partir d’aquí, una persona que té feina, pares, parella, fills, amics, aficions i que li agrada dormir, el temps que dedicarà als amics molt probablement serà inferior a la persona que només té feina i amics, i no li agrada dormir.
Per tant, no és real que tinguem menys temps que els altres, ja que en les mateixes condicions de salut i edat, el temps és el mateix per tothom. En tot cas podríem dir que tenim molta vida que omple aquest temps.
I un cop fetes totes aquestes reflexions, decidir qui volem que en formi part, és cosa nostra.
