Hi ha molts tipus de silencis, uns molt útils i d’altres difícils de gestionar. Uns imposats, com la discapacitat auditiva, d’altres buscats com els de determinats recolliments espirituals. Uns físics, com qualsevol absència de so, i uns mentals com l’absència de pensaments.
En general, el silenci tant físic com mental, és saludable i útil per gestionar el nostre estrès i millorar el nostre benestar emocional. Recollir-se escoltant la natura, apartats del brogit dels nuclis urbans i també meditar, són grans eines que tenim al nostre abast de manera més o menys senzilla.
Per tal de sentir-nos millor i estar més en pau, cal cercar aquesta desconnexió i com tot, entrenar-la.
Altres silencis que conec bé perquè els he mirat als ulls de ben a prop, són els silencis per pressió social, per necessitat, per prudència, per por, per quedar bé, per conservar alguna cosa… Aquells que podem observar en qualsevol equip de treball, en qualsevol organització, en qualsevol família, en qualsevol societat. Fins i tot les persones que majoritàriament detestem aquests silencis, els haurem pogut fer en algun moment determinat. Posats a fer-los, crec que millor que sigui de manera conscient i acceptada.
En aquest sentit, treballar la comunicació dins les organitzacions per poder parlar amb respecte cap a un mateix i cap als altres, i per què els principals silencis siguin per subratllar els conceptes importants, i per escoltar activament, és fonamental per prevenir els conflictes interpersonals i per millorar les habilitats negociadores dels professionals.
L’escolta activa doncs, és una magnífica manera d’utilitzar el silenci, deixant parlar a l’altre, escoltant i al mateix temps observant, recollint, sense judicis ni desqualificacions, les necessitats, pensaments i emocions dels nostres interlocutors.
I mentre escric tot això, escolto un altre silenci punyent, colpidor i dolorós, el del mòbil que no sona, el correu que no rep ni tan sols respostes, els projectes que no entren i la facturació que no arriba. Un vell silenci que moltes persones havíem tingut el privilegi d’oblidar.
Imatge de Gerd Altmann de Pixabay
